Un culpable: els preus de l’habitatge a Sant Adrià.

Viure a Sant Adrià de Besòs s’ha convertit en, gairebé, un luxe per a moltes butxaques. Els joves que s’hi volen quedar no poden. Sovint la gent que comença a viure a la ciutat ho fa també expulsada de la gran Barcelona. En un procés de gentrificació encadenat.

Però què diuen les dades, estan apujant realment els preus dels habitatges a Sant Adrià? Per què passa? I sobretot, qui són el o els responsables i què podem fer per mitigar-ho. T’ho explico tot.

Quant han apujat els preus de l’habitatge a Sant Adrià?

Les dades oficials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona confirmen una percepció que segur que ja tens: viure a Sant Adrià és avui molt més car que fa uns anys, tant si es vol accedir a un habitatge de lloguer com de compra.

I no es tracta d’una excepció puntual, sinó d’una tendència sostinguda que s’emmarca plenament en la dinàmica metropolitana.

Evolució del preu del lloguer a Sant Adrià (2018–2024)

Segons el miratge dels preus de l’habitatge a Sant Adrià, el preu mitjà del lloguer a Sant Adrià de Besòs ha passat de 700 € mensuals l’any 2018 a 876 € el 2024, el valor més alt de tota la sèrie històrica disponible.

Això suposa un increment aproximat del 25 % en només sis anys, molt per sobre de l’evolució dels salaris en el mateix període.

Aquest augment no és lineal, sinó que s’intensifica especialment a partir del 2016, quan el mercat del lloguer entra en una fase de recuperació accelerada i clar sobreescalfament, comuna a gairebé tots els municipis de l’AMB.

En el cas de Sant Adrià, tots els preus de l’habitatge màxims de lloguer es concentren en els darrers anys, una dada que evidencia la pressió actual sobre l’accés a l’habitatge.

Si comparem Sant Adrià amb altres municipis del Baix Besòs, observem que:

• el lloguer mitjà és clarament superior al de Santa Coloma de Gramenet (702 € el 2024),
• i s’apropa progressivament a municipis tradicionalment més cars com Badalona (883 €).

Aquesta convergència confirma que Sant Adrià deixa de ser un municipi amb preus moderats dins l’àrea metropolitana.

Compra d’habitatge: Sant Adrià ja no és “l’alternativa barata”

La mateixa dinàmica es detecta en el mercat de compra d’habitatge nou.

D’acord amb les dades del preu mitjà per metre quadrat, Sant Adrià de Besòs se situa l’any 2024 en 2.873 €/m², després d’haver assolit un màxim recent el 2023 de 3.698 €/m².

Tot i que aquests valors continuen sent inferiors als de Barcelona ciutat (5.039 €/m² el 2024), la diferència s’ha anat reduint de manera sostinguda. Per posar-ho en context:

• Badalona registra 3.261 €/m² el 2024.
• Sant Adrià es mou ja en una franja intermèdia que no permet parlar d’habitatge assequible, especialment per a joves o famílies amb rendes mitjanes.

L’evolució històrica mostra clarament les tres fases clàssiques del mercat immobiliari metropolità:

• preus de l’habitatge elevats abans de la crisi del 2008,
• davallada intensa fins al 2015,
• recuperació i pujada continuada des del 2016 fins avui, amb especial intensitat en els darrers anys.

El resultat és que Sant Adrià ja no funciona com una alternativa barata a Barcelona, sinó com un municipi plenament integrat en la lògica de preus de l’habitatge a l’AMB, però sense que això hagi anat acompanyat d’un increment equivalent de la renda ni del model de ciutat que Sant Adrià mereix.

Per què viure a Sant Adrià és cada vegada més car

Hi ha tres grans motius que expliquen per què Sant Adrià és cada cop més car: la seva ubicació estratègica adjacent a Barcelona, un mercat tensionat amb poca oferta, i la inversió, i en part especulació, immobiliària.

Pressió metropolitana i efecte Barcelona

Barcelona és una ciutat cosmopolita capaç d’atraure milions de visitants, però també població d’arreu del món. És una ciutat on tothom vol viure.

Conseqüència directa: pujada de preus.

Una part d’aquesta pressió prové de professionals europeus amb sous alts que, atrets pel clima, la qualitat de vida i el cost relativament inferior respecte d’altres capitals europees, s’instal·len a Barcelona.

Paral·lelament, barcelonins de tota la vida es veuen expulsats dels seus barris i es desplacen a municipis limítrofs com Sant Adrià, Santa Coloma, l’Hospitalet o Cornellà.

Aquest desplaçament de la demanda és el que coneixem com a gentrificació, i té un efecte en cadena sobre tota la primera corona metropolitana.

Poca oferta i creixement lent d’habitatge públic

L’oferta d’habitatge, especialment habitatge públic i assequible, ha crescut molt per sota de les necessitats reals.

És pura economia de mercat: si baixa l’oferta i augmenta la demanda, apugen els preus. Conseqüència: pujada dels preus de l’habitatge a Sant Adrià.

A més, Sant Adrià té una alta densitat de població i molt poc espai per créixer.

Probablement, el desenvolupament de les Tres Xemeneies, que aportarà prop de 1.800 habitatges nous, dels quals uns 714 seran habitatge públic, serà l’últim gran desenvolupament urbanístic de la ciutat.

Altres actuacions com la Fàbrica de Cartró, Trajana o el barri de la Mina també hi contribuiran, però en una escala menor.

Actualment, Sant Adrià no disposa d’un parc significatiu d’habitatge protegit en règim de lloguer, fet que dificulta enormement que els joves es puguin quedar a la ciutat.

En aquest sentit, els 360 pisos de lloguer HPO previstos a les Tres Xemeneies seran un primer pas per contenir la gentrificació.

Inversió i especulació: efecte en els preus de l’habitatge a Sant Adrià

No tot és especulació. La majoria d’habitatges continuen sent propietat de particulars. Però tampoc es pot ignorar el paper de la inversió immobiliària.

En un context de rendibilitats altes i poques alternatives, l’habitatge es converteix en un actiu financer, cosa que tensiona especialment el mercat del lloguer en ciutats properes a Barcelona com Sant Adrià.

Què pot fer i què no un ajuntament davant d’aquesta situació

És important ser clars: un ajuntament no ho pot tot, però tampoc té les mans lligades.

Competències municipals reals sobre habitatge

Els ajuntaments poden:

• impulsar habitatge públic i protegit,
• mobilitzar sòl,
• condicionar el planejament urbanístic,
• i influir en la gestió del parc existent.

No es tracta de negar el que ja s’ha fet, el PDU de les Tres Xemeneies n’és un exemple clar, però queda molt camí per recórrer.

Alguns projectes encara no tenen el seu encaix definitiu i, en qualsevol cas, els grans desenvolupaments trigaran anys a desplegar-se completament.

El problema, però, ja el tenim aquí.

Límits legals i decisions que depenen d’altres administracions

La regulació de preus, la fiscalitat o el marc legal del lloguer no depenen exclusivament del món municipal. Generalitat i Estat hi tenen un paper clau.

Quan aquestes eines no arriben, o ho fan tard, l’impacte local és limitat.

A més, algunes regulacions han generat inseguretat jurídica entre propietaris, afavorint la proliferació de pisos turístics i lloguers de temporada, que desvien oferta del mercat residencial i acaben pressionant encara més els preus.

Responsables: política, mercat i decisions preses (o no preses)

No hi ha un únic culpable.

Però sí que hi ha decisions polítiques preses, i altres que no s’han pres, que expliquen per què Sant Adrià ha arribat fins aquí.

La manca de planificació a llarg termini, la dependència excessiva del mercat i la poca anticipació han tingut conseqüències.

Quines alternatives existeixen perquè Sant Adrià no expulsi els seus veïns?

Habitatge públic i protegit: què funciona i què no

L’habitatge públic no és l’única solució, però és imprescindible. Sense parc públic, no hi ha contrapès real al mercat.

En els anys vinents està prevista una entrada important de nou habitatge públic, tant en règim de compra com de lloguer, però caldrà veure si arriba a temps i amb prou intensitat.

Polítiques locals possibles a curt i mitjà termini

L’Ajuntament no pot ser un convidat de pedra davant d’un problema d’aquesta magnitud. Té eines legals, com el planejament, i ha d’actuar també en el present.

A curt termini, cal prioritzar realment la política d’habitatge: mobilitzar sòl disponible com el de la Fàbrica de Cartró, actuar sobre el parc existent, detectar habitatges buits, bonificar l’IBI als qui lloguen a preu social i potenciar la intermediació pública per donar garanties tant a propietaris com a llogaters.

Un dels grans oblidats és la rehabilitació: invertir-hi permet millorar el parc existent i ajustar els preus de l’habitatge a Sant Adrià a allò que realment s’ofereix. La ciutat no pot valer més només per la seva proximitat a Barcelona, sinó perquè ofereix habitatge digne.

A mitjà termini, cal col·laboració supramunicipal, especialment amb el Consorci del Besòs, i valentia política per explicar límits i assumir costos si es vol evitar que Sant Adrià expulsi una part creixent dels seus veïns.

Sant Adrià, ciutat dormitori o ciutat per viure-hi?

Viure a Sant Adrià és avui sensiblement més car que fa uns anys.

No és atzarós: és el resultat d’una combinació de dinàmiques metropolitanes, decisions acumulades i un mercat que ha crescut amb pocs límits.

Les regulacions han arribat tard i no tenen encara l’efecte desitjat. El resultat és clar: el mercat expulsa gent de les seves ciutats.

Aquest és un debat profundament polític. Té a veure amb quin model de ciutat volem i per a qui. Sant Adrià no pot resignar-se a ser una ciutat dormitori ni la ventafocs de l’àrea metropolitana.

El model republicà aposta per una ciutat viva, on la gent pugui arrelar i construir un projecte de vida.

Això no és inevitable ni neutral: té a veure amb decisions preses i amb la responsabilitat de governar quan es tenen eines per fer-ho.

Les dades no decideixen soles. Però quan són tan clares, obliguen a decidir.

Si vols saber més sobre qui sóc, et deixo aquí més informació.