Si vols respondre la pregunta: “què fa un regidor a l’oposició?” no governa, però controla i fiscalitza l’acció del govern municipal, perquè la responsabilitat de governar no és delegable. Presenta propostes alternatives, representa la ciutadania i garanteix la transparència democràtica dins de l’ajuntament.

Les funcions de regidor són diferents quan aquests governen o quan estan a l’oposició, per això entendre què fa un regidor en cada cas és útil per comprendre per què a vegades les actuacions d’uns i altres són diferents.

Aquí resoldrem què és un regidor municipal, quines funcions fa, quines diferències hi ha entre els que governen i els que fan oposició, les principals funcions dels regidors i què poden fer i què no poden fer.

Què és un regidor municipal?

Un regidor municipal és un servidor públic, això vol dir que és una persona escollida democràticament i que està sota l’escrutini públic.

Un regidor té com a objectiu el desenvolupament de tasques que ajudin a preservar el bé comú i a millorar la vida de la gent.

Els regidors de l’ajuntament, en el cas de l’estat espanyol, són escollits democràticament cada quatre anys, el que s’anomena mandat.

Els partits presenten llistes tancades amb un nombre determinat de persones, que són els que en cas de ser escollits es converteixen en regidors o regidores.

Aquesta elecció es produeix pel repartiment d’escons d’acord amb l’anomenada fórmula D’Hondt, que converteix els vots en escons.

D’aquest repartiment atenent els partits polítics que han obtingut representació apareixen els grups municipals, que són l’agrupació de regidors d’un mateix partit polític.

Les principals funcions de regidor són:

• Governar, que vol dir normalment, dirigir una àrea. Per exemple: el regidor de Cultura, vetlla perquè tot allò que té a veure amb la Cultura a la ciutat estigui controlat, funcioni bé i es prestin els serveis adequats a entitats i ciutadania.
• Fiscalitzar és garantir que el govern ho faci bé, és revisar tota la documentació dels expedients i prendre les mesures que s’estimin oportunes en cada moment: com denunciar públicament.
• Presentar propostes i mocions, sigui des del govern o l’oposició per millorar serveis o fer avançar les ciutats.
• Aprovar ordenances que són les lleis del consistori.
• Representar els veïns vetllant pel bé comú i intentar beneficiar al màxim nombre de persones de la ciutat possible.
• Participar en els òrgans col·legiats: comissions informatives, juntes de portaveus, Plens i reunions sectorials així com consells d’administració de diferents consorcis, empreses públiques, etc.
• Atendre les peticions de la ciutadania i ajudar a canalitzar els desitjos per la via política.

Oposició vs. Govern: diferències clau 

L’equip de govern local, encapçalat per l’alcalde o alcaldessa, són el grup de regidors que tenen encomanada l’acció de govern d’un municipi.

Poden ser d’un sol partit o en el cas dels governs de coalició, estan formats per regidors i regidores escollides de diferents partits.

En el cas dels ajuntaments, totes les responsabilitats recauen en l’alcalde o alcaldessa que delega responsabilitats en els regidors de govern normalment distribuïts per departaments sectorials com: cultura, hisenda, espai públic, territori…

Mentre que els regidors que queden fora del govern són els que fan les funcions de l’oposició. En aquest cas, la fiscalització i fer propostes és de les funcions més importants que tenen encomanades i que desenvolupen al llarg de tot el mandat.

Hi ha molta diferència entre govern i oposició, mentre que els primers tenen tota la responsabilitat executiva, és a dir, són els que fan que les coses passin.

L’oposició té un paper de control tant en l’àmbit econòmic com en totes les altres tasques i serveis que ofereix l’ajuntament.

Quadre resum d’aspectes i funcions dels regidors a l’oposició i a l’equip de govern

Aquí resten resumides la majoria de les funcions de l’oposició i el govern i cadascun dels seus aspectes.

Principals funcions d’un regidor a l’oposició

Les característiques que defineixen les funcions d’un regidor a l’oposició són bàsicament la fiscalització, el control, la proposició d’alternatives, la vigilància de l’acció de govern i la canalització de queixes, demandes i propostes per part de la ciutadania.

A continuació, detallo una a una, què fan els regidors a l’oposició i quines són les principals funcions dels regidors a l’oposició:

Fiscalitzar i controlar l’acció de govern

La fiscalització i el control de l’acció de govern són essencials per garantir una manera de governar basada en el bon govern i la transparència democràtica.

És a dir, la forma en la qual s’executen les polítiques públiques així com el seguiment de l’acompliment del programa de govern municipal és la principal funció i la més determinant en l’àmbit democràtic que tenen encomanada els regidors de l’oposició.

Aquesta vigilància es pot fer a través de:

• Drets de petició d’informació pública: això vol dir demanar documentació per revisar si els procediments i els serveis es produeixen d’acord amb les promeses o als estàndards de qualitat. També poden servir per establir un diagnòstic sobre el punt de partida d’una política pública i proposar millores.
• Preguntes al ple: solen ser qüestions curtes on s’interpel·la als regidors de govern o a l’alcalde o alcaldessa per tal que expliquin públicament una situació o el perquè està fallant una política pública o per què l’ajuntament no ha fet una cosa, per exemple.
• Sol·licitud de dades i informes: els regidors a l’oposició compten entre els seus drets el de poder demanar informes tècnics, a vegades ho poden fer individualment i d’altres de forma col·lectiva, al secretari o a l’interventor o altres persones que desenvolupen càrrecs tècnics així com dades concretes per desenvolupar la seva tasca de fiscalització.

Presentar propostes i mocions

Les propostes, jurídicament canalitzades mitjançant mocions, són documents que es presenten al Ple.

Normalment, disposen d’una part expositiva on s’explica el context, què motiva la seva presentació i una part dispositiva o uns acords en què es compromet al consistori i a l’equip de govern a dur a terme algunes accions concretes amb l’objectiu de complir amb la iniciativa del grup municipal que ho proposa.

Les mocions són la principal eina que tenen els regidors de l’oposició al Ple per vehicular les seves propostes i també per canalitzar les peticions i queixes de la ciutadania.

Per exemple, a Sant Adrià des d’ERC hem fet mocions per defensar la reobertura de la piscina Ricart o per fer un sistema d’intercanvi de llibres a les escoles del municipi.

Representar els veïns i fer d’interlocutor

Els veïns i la ciutadania en general dipositen la seva confiança mitjançant el vot en uns regidors per tal que es facin realitat algunes promeses electorals i també per garantir el bon funcionament del consistori.

Per tant, entre les funcions dels regidors de l’oposició es troba la de recollir les preocupacions que té els veïns i veïnes dels barris.

Això es pot produir mitjançant reunions presencials amb els veïns, comunicacions via telemàtica o a través de missatgeria instantània o quan es fan paradetes informatives a diferents ubicacions de les ciutats i els veïns s’apropen per expressar els seus neguits.

A partir d’aquesta informació el regidor a l’oposició pot formular queixes, suggeriments, elaborar mocions o iniciatives que puguin canalitzar el malestar polític.

Parlar als plens municipals

Els plens municipals són l’espai on tots els grups municipals, govern i oposició, exposen les seves propostes i on es produeix el debat dels diferents expedients treballats a comissions informatives i que duen a l’execució formal de les polítiques públiques.

A efectes pràctics, en ple segle XXI, els plens són un espai de poc debat real.

Ningú canvia d’opinió per la capacitat oratòria dels altres. La ideologia i la disciplina dels partits configura d’entrada el posicionament, normalment inamovible, dels grups municipals.

Tanmateix, és un espai públic on la ciutadania pot participar, si el reglament així ho permet, i on pot assistir o visualitzar a través de plataformes de streaming en la majoria d’ajuntaments del país.

Treballar en comissions i grups de treball

Les comissions informatives són espais de treball entre l’oposició i el govern municipal on es presenten formalment els expedients amb les iniciatives i polítiques públiques que l’equip de govern vol desenvolupar.

En ser tancades al públic acostumen a tenir debats o a fer-se preguntes de caràcter fiscalitzador més profundes però sense rellevància pública.

Per exemple, si es produeix un altercat públic es comenta en comissions i derivat de l’explicació els regidors a l’oposició fan preguntes per saber més.

En aquest exemple, sobre per què la Policia Local ha actuat d’una determinada forma o quan es presenta una nova ordenança els grups municipals poden presentar esmenes per tal d’influir i que la nova ordenança reculli les seves propostes.

En les comissions informatives, a més dels regidors de l’equip de govern i de l’oposició, poden venir ja sigui a petició pròpia, de l’alcaldia o dels regidors a l’oposició, els caps tècnics responsables per a formular-li preguntes o per a explicacions d’expedients complets.

Dia a dia d’un regidor a l’oposició

Us puc explicar com organitzo la meva tasca com a regidor a l’oposició. En el meu cas, dedico de 3 a 4 hores diàries, després de la meva feina fora de la política.

El darrer dilluns de mes, tinc reservada tota la tarda per fer la reunió de Grup Municipal i preparar el Ple Municipal. I els dimecres, que són dies de comissions informatives, també celebrem una reunió prèvia de Grup Municipal per preparar-les.

I els divendres abans del Ple, se celebren juntes de portaveus on decidim les qüestions formals del Ple i on assistim els regidors portaveus de cada grup municipal, del govern i de l’oposició.

També donem comptes en dues reunions mensuals a la secció local del partit que representem, en el nostre cas, Esquerra Republicana de Catalunya.

La més important la que celebrem amb la nostra assemblea, on tota la militància està convidada a participar i on deliberem sobre totes les iniciatives que duem al ple i fins i tot, decidim posicionaments polítics i els vots als punts que es presenten al Ple.

Planificació, comunicació i reunions: feina que fan els regidors a l’oposició

Tenim alguns dies de la setmana, a la tarda, també reservat per veure’ns amb ciutadans que ens volen transmetre neguits o amb entitats que volen canalitzar peticions a través nostre.

També fem formacions, escrivim articles d’opinió i fem molta feina comunicativa, com mantenir al dia les nostres xarxes socials o aquesta pàgina web per tal d’explicar tot el que fem i que la ciutadania se senti representada per nosaltres.

El fet de ser regidors a l’oposició i no tenir dedicació completa, és a dir, el fet de tenir una feina fora de la política fa que tinguem menys disponibilitat horària i menys recursos que els de l’equip de govern per desenvolupar la nostra tasca.

Això implica que hem de fer una feina molt important de planificació i priorització de temes, per ser eficients i donar un bon servei a la ciutadania.

Què NO pot fer un regidor a l’oposició?

Els regidors a l’oposició no poden donar ordres directes a cap tècnic, o si ho fa, el tècnic és lliure de no seguir-les a diferència del que passa amb els regidors que conformen l’equip de govern municipal.

Tampoc gestiona els serveis directament ni té cap poder executiu, és a dir, si un ciutadà demana reparar una paperera; el regidor a l’oposició ho pot demanar mitjançant un prec al Ple, presentar una instància, recollir signatures, presentar una moció al ple i parlar directament amb els tècnics, és a dir, molta feina.

Pot fins i tot parlar directament amb el responsable polític per fer-ho possible, però no pot ordenar la brigada municipal que l’arregli. Això és una potestat pròpia dels regidors que governen.

Beneficis de tenir una oposició activa

Tenir regidors a l’oposició que siguin actius, en condicions normals, repercuteix molt positivament en el control democràtic del govern. Moltes acusacions de corrupció que acaben als jutjats són detectades per l’oposició en el decurs de la seva funció fiscalitzadora.

Més enllà de la funció merament institucional hi ha una part representativa d’uns ideals polítics encarnats en un partit polític.

La representació de totes les idees, fins i tot les minoritàries, és clau perquè tothom senti que la seva veu és escoltada dins de l’ajuntament, la institució més propera al ciutadà.

A més, el control i els equilibris aritmètics en plens on no hi ha majoria absoluta obliguen els grups municipals a acordar i en l’acord hi ha incorporacions d’iniciatives de diferents sensibilitats ideològiques donant un abast més gran a l’ideal de governar per a tothom.

També ha d’existir propostes alternatives perquè el desenvolupament de polítiques públiques poden ser de moltes formes diferents i la ciutadania té dret a escoltar diferents maneres i escollir democràticament quina li agrada més.

Respostes a preguntes relacionades sobre la feina dels regidors a l’oposició

Quant cobra un regidor?

Depèn del municipi i de si els regidors són a l’oposició o al govern. Es decideix cada inici de mandat en el cartipàs, un document que explicita tota l’organització del ple i els seus membres i obligatòriament és públic.

Ho pots consultar en la seu electrònica o el portal de transparència del teu ajuntament. En el meu cas, ho pots veure aquí.

Pot proposar pressupostos?

La presentació de pressupostos és una competència de l’equip de govern, que normalment delega al regidor d’Hisenda.

Els regidors de l’oposició prenen partit en la votació al Ple. Tenen dret, dins la seva capacitat de fer propostes, a presentar un pressupost alternatiu en forma de moció o d’instància al registre general.

Una altra forma legal és fer al·legacions com si fos una esmena a la totalitat.

Com es fiscalitza exactament?

La fiscalització és una activitat diària que consta de diversos elements.

Fer preguntes al Ple, aconseguir documentació i analitzar-la, assistir als actes, comprovar el funcionament dels serveis i finalment, tenint propostes alternatives.

Tot allò que posi en dubte la correcta execució de les polítiques públiques que desenvolupa el govern municipal.

Té poder de veto?

No. El poder de veto no existeix en la regulació dels drets i deures que tenen els regidors a l’oposició.

En tot cas, les propostes que porta al Ple l’equip de govern són sotmeses a votació.

En els casos on no existeix majoria absoluta de l’equip de govern, l’aritmètica del ple en qüestió pot fer que algunes iniciatives es tombin. En conseqüència, pot ser que mai vegin la llum.

Per què importa saber què fa un regidor a l’oposició

Més enllà de saber què fa un regidor a l’oposició convé reflexionar sobre la importància de la feina democràtica que fan.

Aquesta funció és clau per defensar el model de ciutat que mereix la seva gent i evitar que el poder s’exerceixi sense control.

La ciutadania, activa i empoderada, és la que disposa de tota la informació i derivat del coneixement dels seus drets i deures, els exerceix.

En el republicanisme, la virtut cívica, és un valor fonamental de la societat.

Pels republicans, la llibertat és entesa com a absència de tota subordinació. Requereix fer aquest esforç per conèixer i fer bé la teva “feina” com a ciutadà.

El servei públic, és a dir, les persones que decideixen dedicar una part de les seves vides a la cura dels altres mereixen respecte. I també tota l’exigència per part dels que l’han escollit.

Per això, en una societat democràtica una ciutadania informada i activa és un contrapoder als que es volen aprofitar del sistema en benefici propi.

En democràcia, totes i tots podem ser escollits per ser regidors i regidores. Aquesta, però no és l’única forma de participar de la vida política de la ciutat.

L'entrada Què fa un regidor a l’oposició: guia pràctica sobre la feina ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.

Viure a Sant Adrià de Besòs s’ha convertit en, gairebé, un luxe per a moltes butxaques. Els joves que s’hi volen quedar no poden. Sovint la gent que comença a viure a la ciutat ho fa també expulsada de la gran Barcelona. En un procés de gentrificació encadenat.

Però què diuen les dades, estan apujant realment els preus dels habitatges a Sant Adrià? Per què passa? I sobretot, qui són el o els responsables i què podem fer per mitigar-ho. T’ho explico tot.

Quant han apujat els preus de l’habitatge a Sant Adrià?

Les dades oficials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona confirmen una percepció que segur que ja tens: viure a Sant Adrià és avui molt més car que fa uns anys, tant si es vol accedir a un habitatge de lloguer com de compra.

I no es tracta d’una excepció puntual, sinó d’una tendència sostinguda que s’emmarca plenament en la dinàmica metropolitana.

Evolució del preu del lloguer a Sant Adrià (2018–2024)

Segons el miratge dels preus de l’habitatge a Sant Adrià, el preu mitjà del lloguer a Sant Adrià de Besòs ha passat de 700 € mensuals l’any 2018 a 876 € el 2024, el valor més alt de tota la sèrie històrica disponible.

Això suposa un increment aproximat del 25 % en només sis anys, molt per sobre de l’evolució dels salaris en el mateix període.

Aquest augment no és lineal, sinó que s’intensifica especialment a partir del 2016, quan el mercat del lloguer entra en una fase de recuperació accelerada i clar sobreescalfament, comuna a gairebé tots els municipis de l’AMB.

En el cas de Sant Adrià, tots els preus de l’habitatge màxims de lloguer es concentren en els darrers anys, una dada que evidencia la pressió actual sobre l’accés a l’habitatge.

Si comparem Sant Adrià amb altres municipis del Baix Besòs, observem que:

• el lloguer mitjà és clarament superior al de Santa Coloma de Gramenet (702 € el 2024),
• i s’apropa progressivament a municipis tradicionalment més cars com Badalona (883 €).

Aquesta convergència confirma que Sant Adrià deixa de ser un municipi amb preus moderats dins l’àrea metropolitana.

Compra d’habitatge: Sant Adrià ja no és “l’alternativa barata”

La mateixa dinàmica es detecta en el mercat de compra d’habitatge nou.

D’acord amb les dades del preu mitjà per metre quadrat, Sant Adrià de Besòs se situa l’any 2024 en 2.873 €/m², després d’haver assolit un màxim recent el 2023 de 3.698 €/m².

Tot i que aquests valors continuen sent inferiors als de Barcelona ciutat (5.039 €/m² el 2024), la diferència s’ha anat reduint de manera sostinguda. Per posar-ho en context:

• Badalona registra 3.261 €/m² el 2024.
• Sant Adrià es mou ja en una franja intermèdia que no permet parlar d’habitatge assequible, especialment per a joves o famílies amb rendes mitjanes.

L’evolució històrica mostra clarament les tres fases clàssiques del mercat immobiliari metropolità:

• preus de l’habitatge elevats abans de la crisi del 2008,
• davallada intensa fins al 2015,
• recuperació i pujada continuada des del 2016 fins avui, amb especial intensitat en els darrers anys.

El resultat és que Sant Adrià ja no funciona com una alternativa barata a Barcelona, sinó com un municipi plenament integrat en la lògica de preus de l’habitatge a l’AMB, però sense que això hagi anat acompanyat d’un increment equivalent de la renda ni del model de ciutat que Sant Adrià mereix.

Per què viure a Sant Adrià és cada vegada més car

Hi ha tres grans motius que expliquen per què Sant Adrià és cada cop més car: la seva ubicació estratègica adjacent a Barcelona, un mercat tensionat amb poca oferta, i la inversió, i en part especulació, immobiliària.

Pressió metropolitana i efecte Barcelona

Barcelona és una ciutat cosmopolita capaç d’atraure milions de visitants, però també població d’arreu del món. És una ciutat on tothom vol viure.

Conseqüència directa: pujada de preus.

Una part d’aquesta pressió prové de professionals europeus amb sous alts que, atrets pel clima, la qualitat de vida i el cost relativament inferior respecte d’altres capitals europees, s’instal·len a Barcelona.

Paral·lelament, barcelonins de tota la vida es veuen expulsats dels seus barris i es desplacen a municipis limítrofs com Sant Adrià, Santa Coloma, l’Hospitalet o Cornellà.

Aquest desplaçament de la demanda és el que coneixem com a gentrificació, i té un efecte en cadena sobre tota la primera corona metropolitana.

Poca oferta i creixement lent d’habitatge públic

L’oferta d’habitatge, especialment habitatge públic i assequible, ha crescut molt per sota de les necessitats reals.

És pura economia de mercat: si baixa l’oferta i augmenta la demanda, apugen els preus. Conseqüència: pujada dels preus de l’habitatge a Sant Adrià.

A més, Sant Adrià té una alta densitat de població i molt poc espai per créixer.

Probablement, el desenvolupament de les Tres Xemeneies, que aportarà prop de 1.800 habitatges nous, dels quals uns 714 seran habitatge públic, serà l’últim gran desenvolupament urbanístic de la ciutat.

Altres actuacions com la Fàbrica de Cartró, Trajana o el barri de la Mina també hi contribuiran, però en una escala menor.

Actualment, Sant Adrià no disposa d’un parc significatiu d’habitatge protegit en règim de lloguer, fet que dificulta enormement que els joves es puguin quedar a la ciutat.

En aquest sentit, els 360 pisos de lloguer HPO previstos a les Tres Xemeneies seran un primer pas per contenir la gentrificació.

Inversió i especulació: efecte en els preus de l’habitatge a Sant Adrià

No tot és especulació. La majoria d’habitatges continuen sent propietat de particulars. Però tampoc es pot ignorar el paper de la inversió immobiliària.

En un context de rendibilitats altes i poques alternatives, l’habitatge es converteix en un actiu financer, cosa que tensiona especialment el mercat del lloguer en ciutats properes a Barcelona com Sant Adrià.

Què pot fer i què no un ajuntament davant d’aquesta situació

És important ser clars: un ajuntament no ho pot tot, però tampoc té les mans lligades.

Competències municipals reals sobre habitatge

Els ajuntaments poden:

• impulsar habitatge públic i protegit,
• mobilitzar sòl,
• condicionar el planejament urbanístic,
• i influir en la gestió del parc existent.

No es tracta de negar el que ja s’ha fet, el PDU de les Tres Xemeneies n’és un exemple clar, però queda molt camí per recórrer.

Alguns projectes encara no tenen el seu encaix definitiu i, en qualsevol cas, els grans desenvolupaments trigaran anys a desplegar-se completament.

El problema, però, ja el tenim aquí.

Límits legals i decisions que depenen d’altres administracions

La regulació de preus, la fiscalitat o el marc legal del lloguer no depenen exclusivament del món municipal. Generalitat i Estat hi tenen un paper clau.

Quan aquestes eines no arriben, o ho fan tard, l’impacte local és limitat.

A més, algunes regulacions han generat inseguretat jurídica entre propietaris, afavorint la proliferació de pisos turístics i lloguers de temporada, que desvien oferta del mercat residencial i acaben pressionant encara més els preus.

Responsables: política, mercat i decisions preses (o no preses)

No hi ha un únic culpable.

Però sí que hi ha decisions polítiques preses, i altres que no s’han pres, que expliquen per què Sant Adrià ha arribat fins aquí.

La manca de planificació a llarg termini, la dependència excessiva del mercat i la poca anticipació han tingut conseqüències.

Quines alternatives existeixen perquè Sant Adrià no expulsi els seus veïns?

Habitatge públic i protegit: què funciona i què no

L’habitatge públic no és l’única solució, però és imprescindible. Sense parc públic, no hi ha contrapès real al mercat.

En els anys vinents està prevista una entrada important de nou habitatge públic, tant en règim de compra com de lloguer, però caldrà veure si arriba a temps i amb prou intensitat.

Polítiques locals possibles a curt i mitjà termini

L’Ajuntament no pot ser un convidat de pedra davant d’un problema d’aquesta magnitud. Té eines legals, com el planejament, i ha d’actuar també en el present.

A curt termini, cal prioritzar realment la política d’habitatge: mobilitzar sòl disponible com el de la Fàbrica de Cartró, actuar sobre el parc existent, detectar habitatges buits, bonificar l’IBI als qui lloguen a preu social i potenciar la intermediació pública per donar garanties tant a propietaris com a llogaters.

Un dels grans oblidats és la rehabilitació: invertir-hi permet millorar el parc existent i ajustar els preus de l’habitatge a Sant Adrià a allò que realment s’ofereix. La ciutat no pot valer més només per la seva proximitat a Barcelona, sinó perquè ofereix habitatge digne.

A mitjà termini, cal col·laboració supramunicipal, especialment amb el Consorci del Besòs, i valentia política per explicar límits i assumir costos si es vol evitar que Sant Adrià expulsi una part creixent dels seus veïns.

Sant Adrià, ciutat dormitori o ciutat per viure-hi?

Viure a Sant Adrià és avui sensiblement més car que fa uns anys.

No és atzarós: és el resultat d’una combinació de dinàmiques metropolitanes, decisions acumulades i un mercat que ha crescut amb pocs límits.

Les regulacions han arribat tard i no tenen encara l’efecte desitjat. El resultat és clar: el mercat expulsa gent de les seves ciutats.

Aquest és un debat profundament polític. Té a veure amb quin model de ciutat volem i per a qui. Sant Adrià no pot resignar-se a ser una ciutat dormitori ni la ventafocs de l’àrea metropolitana.

El model republicà aposta per una ciutat viva, on la gent pugui arrelar i construir un projecte de vida.

Això no és inevitable ni neutral: té a veure amb decisions preses i amb la responsabilitat de governar quan es tenen eines per fer-ho.

Les dades no decideixen soles. Però quan són tan clares, obliguen a decidir.

Si vols saber més sobre qui sóc, et deixo aquí més informació.

L'entrada Per què viure a Sant Adrià és cada cop més car: dades, causes i responsables ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.

Evolució del preu de l’habitatge de venda (2008-2024)

Els titulars podrien fer pensar que tenim una bona notícia: a Sant Adrià de Besòs, el preu del m² de l’habitatge nou ha baixat per primer cop en vuit anys. Concretament, 825 euros menys que el 2023. Però la realitat, si mirem les dades amb calma i context, és molt menys esperançadora.

Som l’únic municipi de l’Àrea Metropolitana on el preu baixa de forma tan pronunciada. A municipis veïns com Badalona o Santa Coloma, els preus es mantenen o pugen lleugerament. A l’AMB, la tendència continua a l’alça. 

Per tant, la caiguda de preus a Sant Adrià no reflecteix un accés més fàcil a l’habitatge, sinó un símptoma d’un mercat que s’ha estancat.

Aquest miratge en els preus de l’habitatge amaga una realitat molt més profunda sobre el model de ciutat i les mancances estructurals que arrosseguem.

La raó principal? No hi ha pràcticament promoció nova. El parc d’habitatge disponible és antic, i bona part de l’oferta es basa en pisos de segona mà. 

Això fa baixar el preu mitjà, sí, però a costa de degradar l’atractiu del municipi i limitar la capacitat d’atreure nova població i dinamisme econòmic, just el contrari del model de ciutat que Sant Adrià mereix.

És cert que projectes com el pla urbanístic de les 3 Xemeneies o de la Fàbrica de Cartró són espais que aportaran noves promocions a la ciutat que seran oxigen pel que fa a l’oferta de nou habitatge.

El que també ens reforça en el vot favorable que ERC Sant Adrià va fer al PDU de les 3 Xemeneies com a eina de lluita contra la gentrificació i com a element per destensar el mercat i ajudar a generar l’oferta que Sant Adrià necessita tant de lloguer com de compra. Tant d’inversió pública com privada. De fet, això és herència de la presidència republicana a la Generalitat.

Pot preguntar-se, doncs, quin és o serà el paper de Salvador Illa i el PSC, davant d’aquestes dades i realitat al nostre municipi. L’anunci d’un pla de xoc de 50.000 habitatges públics fins al 2030, està envellint malament, perquè encara no sabem ni on ni quan es construiran. Els anuncis estan bé, però calen accions de forma immediata que no arriben.

Evolució del preu mitjà de lloguer a Sant Adrià de Besòs (2004-2024)

Mentrestant, el lloguer s’encareix com mai. El 2024, el preu mitjà a Sant Adrià se situa en 876 €/mes. És el valor més alt de tota la sèrie històrica. Un contrasentit aparent: la compra cau, el lloguer puja. Però no és tant una paradoxa com un desequilibri greu entre oferta, demanda i manca de política pública efectiva.

Molts petits propietaris deixen de veure atractiu el mercat del lloguer quan es limiten rendibilitats i s’incrementa la inseguretat jurídica. El resultat? Pisos buits o directament retirats del mercat, i una oferta encara més reduïda.

Aquest còctel ens apropa a un escenari perillós: la gentrificació inversa. Un terme encara poc conegut, però amb efectes devastadors: no arriba gent amb més poder adquisitiu, sinó que marxa qui pot pagar. Ens buidem de veïns, d’oportunitats i de futur. Ens apropem més a ser la ciutat sense ànima, una ciutat dormitori que a alguns els interessa que siguem.

Reflexions finals

El dret a l’habitatge no es pot garantir només amb bones intencions. Cal una estratègia integral que implica incentivar nova promoció pública i privada, apostar decididament per la rehabilitació del parc antic, oferir condicions segures perquè els petits propietaris confiïn en el lloguer com una via viable i garantir habitatge assequible i de qualitat per a famílies, joves i classe mitjana.

I em vull aturar un moment aquí perquè des d’ERC l’any passat vàrem proposar una desgravació a l’IBI condicionada a llogar, socialment, els pisos buits, proposta que va ser rebutjada pel PSC. Hi ha marge per a la imaginació i la implantació de mesures eficaces per facilitar l’accés a l’habitatge a tothom.

No ens podem permetre ser una ciutat que expulsa els qui hi volen viure. Cal lideratge i visió, i assumir la responsabilitat de governar per fer de Sant Adrià un municipi que no només resisteix, sinó que construeix futur.

Fonts

Totes les dades que s’expliquen en aquest article són extretes de l’estudi: Àrea Metropolitana de Barcelona. (2025). L’habitatge a l’AMB: Evolució dels preus de venda i lloguer. RECAM. https://recam.amb.cat/items/7c587a57-481d-482e-8c51-3d9165872c82

Si vols saber més sobre qui sóc, et deixo aquí més informació.

L'entrada Sant Adrià i el miratge dels preus de l’habitatge ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.

El passat 1 de febrer va entrar en vigor el nou contracte de neteja. Una xifra rècord: 31,4 milions d’euros en cinc anys. O, cosa que és el mateix, una inversió anual de 6,3 milions. Per posar-ho en context: cada any es podria construir un nou CAP o una nova escola amb aquesta inversió. Això només té sentit si hi ha bon govern, planificació i exigència en la gestió.

Malauradament, però, tot i doblar la inversió, la ciutadania no ho notem. Al barri de Trajana encara no hi ha contenidor groc. A l’avinguda de les Corts Catalanes fa més de dos anys que esperem un simple contenidor d’orgànica. Els mobles abandonats inunden voreres fora dels dies establerts. O els dimecres, després de netejar sota l’autopista, queden les mateixes taques i moltes fulles, com si no s’hagués netejat. Al carrer del Bogatell les voreres continuen trencades, la gent hi ensopega i ningú sap quan arribarà la solució.

I què passa amb els equipaments esportius? Abandonats, tal com hem explicat en la nostra anàlisi sobre la gestió esportiva a Sant Adrià.

Sense calendari clar per a les licitacions. Sense manteniment digne. Sant Adrià no millorarà per la pluja de milions que ens arribi de fora.

Millorarà quan la ciutadania i l’Ajuntament anem de bracet i quan qui governa assumeixi la responsabilitat de governar pensant en la ciutat sencera. Cuidar Sant Adrià és cuidar els seus carrers, mantenir-los nets, prestar bon servei als seus equipaments, a la seva gent. Perquè ens ho mereixem.

Et deixo més informació sobre mi, per si és del teu interès. 

L'entrada Sant Adrià mereix més ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.

Publicat al meu perfil de LinkedIn: https://www.linkedin.com/pulse/quan-tributar-ja-%C3%A9s-opcional-limpacte-estrat%C3%A8gic-de-arenas-i-garcia-imgcf/?trackingId=NiRKge5qRm6yyAWXprmNsA%3D%3D

Per primera vegada a l’estat espanyol, els treballadors que perceben el Salari Mínim Interprofessional (SMI) hauran de tributar per l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF).

Aquesta decisió del Ministeri d’Hisenda, que implica no ajustar el mínim exempt de l’IRPF malgrat l’augment de l’SMI, suposa un canvi significatiu en la política fiscal del país.

Analitzo, doncs, aquesta mesura des d’una perspectiva estratègica, evitant judicis ideològics, i explorant les seves implicacions en el context socioeconòmic actual.

Evolució històrica de l’IRPF i el salari mínim a Espanya

L’any 2025, l’SMI ha experimentat un increment del 4,4%, situant-se en 1.184 euros mensuals en 14 pagues, és a dir, 16.576 euros anuals. Fins ara, Hisenda ajustava el mínim exempt de l’IRPF per evitar que els perceptors de l’SMI haguessin de tributar.

No obstant això, en aquesta ocasió, s’ha decidit mantenir el mínim exempt en 15.876 euros anuals, fet que implica que una part dels treballadors amb SMI hauran de pagar IRPF per primera vegada.

L’efecte de les retencions fiscals en els treballadors amb salaris baixos

Ampliació de la base impositiva

Incorporar els perceptors de l’SMI a la base de contribuents de l’IRPF pot ser vist com una estratègia per ampliar la base impositiva.

Aquesta mesura podria augmentar els ingressos fiscals de l’Estat, proporcionant recursos addicionals per a polítiques públiques.

Tanmateix, l’impacte recaptatori seria limitat, ja que només afectaria aproximadament el 20% dels perceptors de l’SMI, principalment solters sense càrregues familiars, amb una retenció estimada d’uns 300 euros anuals.

Pedagogia fiscal i cultura tributària

Des d’una perspectiva estratègica, aquesta decisió pot estar orientada a fomentar una cultura tributària més inclusiva.

El Ministeri d’Hisenda ha defensat la mesura argumentant que contribueix a la “pedagogia fiscal”, és a dir, a la conscienciació que tots els ciutadans, independentment dels seus ingressos, han de contribuir al sosteniment de les despeses públiques.

Així i tot, cal tenir en compte que alguns partits polítics de l’oposició al govern actual ho poden fer servir argumentant que la pressió fiscal ja és molt alta i que és contraintuïtiu que els que estan en l’escala inferior dels salaris hagin de contribuir més.

Sobretot quan tot això passa mentre, per exemple, l’1% de població més rica contribueix menys del que els tocaria (com s’exemplifica al gràfic 1) o fins i tot, algunes empreses del sector bancari o del sector energètic estan obtenint beneficis rècord aprofitant-se de la inflació sense que això els gravi de més.

Sens dubte, és una situació nova dins del sistema fiscal espanyol, fins ara. Veurem si contribueix a la pedagogia o pel contrari, genera relats contraris al pagament de tributs.

Equitat i progressivitat del sistema fiscal

La inclusió dels perceptors de l’SMI en la tributació de l’IRPF pot reforçar la progressivitat del sistema fiscal, assegurant que tots els ciutadans contribueixin en funció de la seva capacitat econòmica.

Això podria evitar situacions en què treballadors amb ingressos lleugerament superiors a l’SMI es vegin més afectats fiscalment que aquells que perceben l’SMI, promovent així una major equitat.

Tot i que aquesta visió dista molt de la percepció que pot tenir el ciutadà comú sobre aquesta mesura.

De fet, tot i que és un punt analitzable dins l’estratègia que persegueix aquesta política pública, no podem obviar les conseqüències socials que se’n deriven i sobretot, en l’opinió pública.

Impacte en la percepció pública i en la cohesió social

Estratègicament, la mesura podria tenir implicacions en la percepció pública de la justícia fiscal.

Mentre que alguns podrien veure-la com un pas cap a una distribució més equitativa de les càrregues tributàries, altres podrien percebre-la com una penalització als treballadors amb salaris més baixos.

Aquesta dualitat en la percepció pot influir en la cohesió social i en la confiança en les institucions.

Comparativa internacional: com gestionen altres països la tributació del salari mínim?

• Retencions en funció de la situació personal

L’impacte de la mesura varia segons la situació personal de cada contribuent. Per exemple, un treballador solter i sense fills que percebi l’SMI complet haurà de pagar aproximadament 300 euros anuals en concepte d’IRPF, gairebé la meitat dels 700 euros d’increment salarial.

En canvi, un contribuent amb parella i un fill menor de tres anys no tindrà cap retenció.

• Comparativa amb altres països europeus

En l’àmbit europeu, per exemple, a Alemanya, França, els Països Baixos i Polònia, el salari mínim tributa a l’IRPF. La tributació dels salaris mínims varia significativament.

Països com França i Alemanya també apliquen impostos sobre la renda als perceptors del salari mínim, però amb diferents estructures i exempcions que tenen en compte factors com les càrregues familiars i les despeses bàsiques.

Aquesta comparativa pot oferir lliçons valuoses per a l’estratègia fiscal espanyola.

I quina ha estat la resposta dels partits?

La decisió de no ajustar el mínim exempt de l’IRPF ha generat un ampli debat polític, amb posicions que oscil·len entre la justificació tècnica i la crítica contundent. Les reaccions dels partits reflecteixen les seves prioritats en matèria de fiscalitat i protecció de les rendes més baixes.

• PSOE: La portaveu del govern, Pilar Alegría, ha defensat la mesura argumentant que només afectarà el 20% dels perceptors de l’SMI, gràcies a les exempcions vigents. Ha intentat minimitzar la polèmica subratllant que la majoria dels treballadors amb l’SMI continuaran sense tributar.
• Sumar: La vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha expressat un rebuig contundent, assegurant que l’SMI hauria de continuar exempt. Ha denunciat que no va ser informada prèviament i ha anunciat una proposició de llei per revertir la mesura.
• PP: El principal partit de l’oposició ha qualificat la mesura d’”espoli” i ha criticat durament que els treballadors amb l’SMI hagin de tributar per IRPF, alineant-se amb una postura de rebuig frontal a la decisió del govern. Fins i tot, barallen la possibilitat de votar favorablement a la proposició de llei que impulsa Sumar.
• ERC: S’ha alineat amb altres formacions d’esquerra en contra de la mesura, expressant preocupació per l’impacte sobre els treballadors amb salaris més baixos i defensant que l’SMI hauria de continuar exempt.
• Junts per Catalunya: Fins ara, no ha fet una declaració específica sobre aquesta mesura. No obstant això, en debats anteriors sobre fiscalitat, ha mostrat preocupació per mesures que podrien afectar les inversions a Catalunya, especialment en sectors estratègics.
• EH Bildu: Ha rebutjat la decisió d’Hisenda, defensant que els perceptors de l’SMI no haurien de tributar per IRPF i presentant diverses iniciatives parlamentàries en contra de la mesura.
• BNG: Ha criticat la tributació de l’SMI, considerant-la perjudicial per als treballadors amb salaris més baixos, i ha advocat per polítiques fiscals més justes que no penalitzin les rendes més modestes.

Aquestes reaccions evidencien una clara divisió entre els partits que defensen la mesura per criteris de sostenibilitat fiscal i aquells que la consideren una càrrega injusta per als treballadors amb menys ingressos.

Cap a una fiscalitat més justa per als salaris mínims

La decisió d’incloure els perceptors de l’SMI en la tributació de l’IRPF representa un canvi estratègic en la política fiscal espanyola, amb l’objectiu d’ampliar la base impositiva, promoure la pedagogia fiscal i reforçar l’equitat del sistema tributari. Aquests són els arguments que dona el govern.

Tanmateix, aquesta mesura planteja interrogants sobre el seu impacte en els treballadors amb ingressos més baixos i en la percepció pública de la justícia fiscal. També tensa la corda dins del govern entre els socis de coalició i fins i tot, amb els socis prioritaris que el sostenen. Evidentment, l’oposició farà servir la situació com una mesura de desgast.

I ara és el teu torn, què opines? Com podem equilibrar la necessitat d’ampliar la base impositiva i promoure una cultura tributària inclusiva amb la protecció dels ingressos dels treballadors més vulnerables?

Si vols més anàlisis com aquesta, segueix-me a LinkedIn i X per rebre contingut exclusiu! O coneix-me més aquí.

L'entrada Com l’IRPF està afectant al salari mínim: anàlisi estratègica ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.

Les recents declaracions recollides per aquest diari de l’alcaldessa de Sant Adrià de Besòs, en un article sobre la manca de resposta de la Generalitat i la baixa participació ciutadana en les audiències públiques, mereixen una profunda reflexió. En política, la responsabilitat no es pot delegar ni evitar, i encara menys traslladar a la ciutadania, perquè això és incompatible amb una manera de governar basada en el bon govern.

Quaranta anys de govern no es poden ignorar. El PSC ha governat Sant Adrià de Besòs durant més de quatre dècades de manera contínua. L’actual alcaldessa fa 16 anys que està al govern municipal i 4 com a màxima responsable. No es pot desvincular de la gestió del seu propi partit ni de l’estat actual de la ciutat. Li agradi o no, la seva responsabilitat és indiscutible.I aquesta responsabilitat només té sentit si s’assumeix pensant en el model de ciutat que Sant Adrià mereix, no en excuses.

La participació ciutadana no és un favor, és un dret. Culpar els veïns de no assistir a les audiències públiques és un error greu. La participació ciutadana no és espontània, sinó que ha de ser promoguda, facilitada i fomentada des del govern municipal, tal com s’espera del funcionament democràtic de les institucions.

Si la ciutadania no participa, la pregunta que s’hauria de fer l’alcaldessa és: per què no ho fan? Se senten escoltats? S’han generat els espais adequats? En lloc de retrets, és el moment de buscar solucions.

La Generalitat republicana ha estat la que més presència ha tingut a la nostra ciutat, més que mai en democràcia. En aquest sentit, resulta sorprenent l’afirmació que la Conselleria d’Interior no ha respost a les demandes de l’Ajuntament, justament ara que el PSC ostenta aquest càrrec en la persona de Núria Parlon.

L’anterior conseller, Joan Ignasi Elena, mantenia reunions trimestrals amb l’alcaldessa i tenia contacte directe amb els veïns de la Mina sempre que ho han volgut, una cosa de la qual ara no poden presumir els socialistes.

A més, el president Pere Aragonès ha estat el president que més vegades ha visitat Sant Adrià en missió oficial, més que cap altre president en la història recent, comprometent inversions sense precedents.

Els grans projectes del present i del futur a Sant Adrià de Besòs porten la signatura republicana.

El projecte de desenvolupament de les 3 Xemeneies, el Hub de l’audiovisual i el videojoc, l’enderroc de l’edifici de Venus o el projecte La Mina del Futur, que comporta 8 actuacions, entre elles el trasllat d’una part del Departament d’Afers Socials, la creació d’una nova escola 0-3 o els habitatges per al reallotjament de Venus.

Aquests són alguns dels projectes que li han caigut del cel a la nova administració liderada per Salvador Illa, així com la finalització del memorial del Camp de la Bota o el desenvolupament del campus universitari.

La situació de Sant Adrià requereix menys excuses i més solucions. La ciutadania no necessita confrontacions entre administracions, sinó coordinació, transparència i un equip de persones que assumeixin la seva responsabilitat amb valentia i compromís.

Et deixo més informació sobre qui sóc, aquí.

L'entrada La responsabilitat de governar no és delegable ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.

Com a oposició ens preocupa la manca de visió del govern municipal: una visió de seguretat merament reactiva, un contracte de neteja ineficaç amb pròrrogues eternes i dilacions. 

O la degradació que pateixen els nostres equipaments esportius: com el poliesportiu Ricart, sense piscina fa més de deu anys o el poliesportiu Marina-Besòs que cau literalment a trossos.  

La manca d’oci nocturn pel jovent i el deteriorament dels carrers només fan créixer la sensació de ciutat dormitori.

Sense espais públics nets i vius, ningú es pot sentir orgullós de viure aquí. La seguretat no és només policia, és també civisme, convivència i espais dignes. Això, però, requereix acció i compromís real, ni fum ni promeses buides serveixen.

Des d’ERC reclamem polítiques públiques valentes que transformin Sant Adrià en una ciutat orgullosa, segura i viva. La inèrcia i l’abandonament no són el millor camí. 

Es pot fer diferent, amb voluntat i persones compromeses en recuperar el sentiment de pertinença que ens identifiqui amb el que som i ens tornem a sentir orgullosos de viure a Sant Adrià.

Si vols saber més sobre mi, et deixo informació.

L'entrada Recuperem l’orgull de ser de Sant Adrià ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.

La República Catalana naixerà en barris com Llefià, a Badalona, Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet, o la Catalana, a Sant Adrià de Besòs. No és un eslògan, és un fet.

Durant el lideratge d’Oriol Junqueras a Esquerra Republicana, l’independentisme ha crescut de manera significativa en aquests barris. Això no ha estat casual: s’ha aconseguit gràcies a una Esquerra Republicana oberta, amb vocació de ser gran i inclusiva.

Un partit capaç d’interpel·lar persones de tota mena d’orígens i històries de vida: aquells que han nascut a Catalunya, aquells que han arribat d’altres punts de l’estat espanyol i aquells que han vingut d’arreu del món per construir aquí el seu futur. Tots ells, catalans i catalanes.

Ha connectat amb persones que diuen “t’estimo” en català, en castellà o en les moltes llengües que se senten als nostres carrers i places. Ha estat capaç de fer vibrar tant aquells que s’emocionen amb les seleccions catalanes com els que ho fan amb altres. Hem guanyat la confiança de molta gent amb un objectiu: construir la República Catalana, una república on, sobretot, la pàtria siguin les persones.

Aquesta diversitat és un reflex fidel dels nostres barris, i Esquerra Republicana ha demostrat ser capaç d’agrupar-la sota un mateix projecte de justícia social i llibertat nacional. Assemblar-nos a la societat que volem representar, com sempre ens recorda el nostre company Oriol.

En l’actual debat sobre el futur lideratge d’Esquerra Republicana, és simptomàtic que més del 70% de la militància del Baix Besòs hagi fet confiança a l’Oriol Junqueras.

Els regidors i regidores tenim la sort de dedicar bona part de la nostra feina a escoltar els nostres veïns i veïnes; a conèixer de primera mà les seves preocupacions i esperances. Malauradament, sovint ens trobem amb persones desencantades amb la política, moltes vegades fins i tot desesperançades amb el futur. Aquesta realitat no és casual. Les darreres dècades han estat marcades per crisis rere crisis –socials, econòmiques, sanitàries– que han colpejat tothom, però amb especial duresa ciutats com Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs.

Aquestes crisis han deixat cicatrius profundes, i en aquest context la política ha semblat massa sovint llunyana, incapaç de donar resposta a les necessitats més urgents. Això ha alimentat populismes, l’antipolítica i, lamentablement, l’extrema dreta, que creix a costa de la desesperació de molts.

Necessitem un partit fort, arrelat al territori, que pugui ser l’eina que la gent treballadora necessita per viure millor

Durant els darrers mesos, però, hem tingut l’oportunitat de compartir espais i reflexions amb Oriol Junqueras a les nostres ciutats. Hem parlat amb veïns i veïnes, amb sindicats, amb entitats socials i amb la nostra militància. En aquest diàleg constant, Junqueras ha demostrat la seva capacitat única d’encendre una llum d’esperança i d’il·lusió als ulls de la gent. Amb la seva proximitat i empatia fa sentir a les persones que la política pot ser, realment, una eina per transformar les seves vides.

Fins i tot aquells que no voten Esquerra Republicana reconeixen en Oriol Junqueras un compromís incondicional amb els valors republicans i amb el país. És una persona que, per defensar els drets de la ciutadania i l’alliberament nacional de Catalunya, ha sacrificat la seva pròpia llibertat. Lluny de ser una anècdota, aquest fet l’ha consolidat com un referent polític per a moltes persones, independentment de les seves ideologies.

Aquesta és, precisament, una de les raons per les quals l’estat espanyol tem tant el que representa Oriol Junqueras. És un líder que inspira confiança i esperança; que fa valdre la política com una eina de transformació. Per això estem convençuts que l’Oriol Junqueras ha de continuar liderant Esquerra Republicana.

La veritable força d’Esquerra Republicana resideix en la nostra militància i en els nostres votants. En aquest sentit, Junqueras no només comparteix aquesta visió, sinó que la practica activament, parlant de tu a tu amb tothom i treballant braç a braç amb la base del partit.

És essencial que Esquerra Republicana aprofiti els valors que ens defineixen i faci un pas endavant per reconnectar amb el que preocupa la gent: la multireincidència delictiva, els salaris precaris, el preu del lloguer que asfixia moltes famílies o el fet que una ampolla d’oli s’hagi convertit en un luxe inassumible per a molts.

El futur d’Esquerra Republicana implica escoltar, connectar i actuar amb decisió. Necessitem un partit fort, arrelat al territori, que pugui ser l’eina que la gent treballadora necessita per viure millor. I amb el lideratge d’Oriol Junqueras sabem que això és possible. És el moment de recuperar la il·lusió, de posar la política al servei de les persones i de construir, barri a barri, la República Catalana.

Escrit pels electes d’ERC al Baix Besòs: Alex Montornès i Olga Gàmez (Badalona).
Sam Núñez, Gemma Espanyol, Gabriel Rufián i Ana Balsera (Santa Coloma de Gramenet).
Rubèn Arenas, Toni Hernández i Antoni Vélez (Sant Adrià de Besòs).

L'entrada Que el Baix Besòs sigui la llavor de totes les victòries ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.

Aquest espai era essencial per a l’esport i la salut de veïns de totes les edats, però, tot i les promeses polítiques, continua tancat, sense perspectives clares de reobertura. 

Es diu que és prioritari, però ni hi ha diners ni projecte, per tant, passarem un nou mandat sense ella, allargant el patiment i la preocupació dels veïns i veïnes.

A més, el poliesportiu Marina-Besòs pateix un estat de degradació preocupant, amb unes instal·lacions insuficients, obsoletes i sobrecarregades, que afecten tant la seguretat com el benestar dels seus usuaris. 

Els clubs de petanca i el club de tenis tampoc s’escapen d’aquesta situació crítica. Des del tancament dels bars que representaven la seva principal font d’ingressos, la paràlisi en la licitació manté aquestes entitats, algunes amb més de cinquanta anys d’història, en una situació d’incertesa econòmica​​.

A tot això, se li suma el tancament de la Platja del Litoral, per contaminació, el tercer estiu consecutiu que deixa la ciutat sense un lloc públic on poder gaudir del litoral, agreujant la manca d’espais on nens i adults puguin refrescar-se en èpoques de calor extrema. 

En un context de sequera i amb les altes temperatures de l’estiu, la manca d’infraestructures esportives i de lleure a l’aire lliure és més evident que mai​​. I no sembla que els que han de canviar la situació estiguin gaire per la tasca de fer-ho.

És hora que Sant Adrià recuperi els seus espais, reobri i reactivi les seves instal·lacions esportives i respongui a les necessitats i peticions que té la ciutadania.

L'entrada Un estiu més sense refrescar-nos a la ciutat ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.

Aquells testimonis colpidors van forçar les administracions a abandonar la seva passivitat i comprometre’s a erradicar l’amiant de pobles i ciutats arreu del país. Sant Adrià de Besòs va fer el mateix, almenys sobre el paper.

El desembre de 2020, es va aprovar una nova proposta en el ple: desmantellar l’amiant de la façana sud de la nau de turbines de les 3 Xemeneies. Un pas endavant significatiu, però d’allò no n’hem tornat a tenir notícia.

Ara som al 2024, i ni rastre dels compromisos assumits llavors per l’ajuntament. Aquesta inacció no està a l’altura de la gravetat del problema. Per això, els republicans tornem a insistir amb una nova proposta aquest juny: aprofitant que la Generalitat de Catalunya està proporcionant recursos econòmics i tècnics, així com un mapa de l’amiant per identificar i retirar aquest material perillós.

Per què insistim a posar fi a l’amiant a la nostra ciutat? Perquè ens hi va la salut de tots. El fibrociment és un cancerigen provat, i la seva manipulació és extremadament perillosa. Tot i que aquest material està prohibit des de 2002, encara queda molt per retirar. Això requereix un pla d’acció clar i una inversió decidida per part de l’ajuntament.

No podem permetre que les paraules es quedin només en promeses buides. És l’hora de passar de les paraules als fets. Acabem amb l’amiant a la nostra ciutat, d’una vegada per totes! Mereixem un Sant Adrià net i cívic.

L'entrada Acabem amb l’amiant a la nostra ciutat ha aparegut primer a Rubèn Arenas i Garcia.